Archivo | Escriptura RSS feed for this section

La Mariona ens fa arribar aquest escrit del seu pare

16 Oct

  A TALL  DE  MANIFEST

 

No sé a quin organisme em tinc que dirigir. Un amic, a l’arribar a un agnosticisme total, ha anat a la parròquia perquè li esborressin la seva afiliació a ser catòlic, apostòlic i romà.

Ara cerco una entitat, potser la ONU, potser l’UNESCO, per tal de donar-me de baixa de la meva inscripció de formar part de l’humanitat. D’aquest col·lectiu de mamífers que maten, que roben, que violen, que falsegen sentiments amb un fanatisme que, amb molt de teatre, amaga l’ambició del diner.

Un somer repàs del segle XX dona una xifra de morts de cent milions, potser quedo curt. Quan contemplo a la televisió l’ imatge d’ un humà darrera un parapet prement un fusell per disparar un tret amb la finalitat d’abatre un ésser a qui el cor batega que deixarà d’esser estimat i que està farcit d’il·lusions, se’m gela la sang.

El causant de la mal i feta, aquesta nit, dormirà tranquil i potser serà condecorat i titllat d’ heroi per haver abatut un desgraciat.

En un simposi d’ especialistes militars, s’ha arribat a la conclusió que el bombardeig de Dresde no era necessari (hi moriren cent mil persones). Qui va ser el que va ordenar aquest carnatge?El fet és sols una mostra. Tenim constància de l’ hecatombe de Verdú, del camí de les Dames, de la invasió de Rússia. També en el nostre país, pensem en la batalla de l’ Ebre, en la conquesta de Badajoz i en un etcètera sagnant.

Quin cervell va entabanar cinc cents mil persones perquè es fessin escàpols ja que l’ enemic era ferotge i emprengueren el camí cap a França? Era una munió de dones, homes, infants suportant un fred polar (era el mes de gener de 1939) i per més inri l’aviació franquista anava metrallant aquest corrua de miserables.

Tots els que manaren aquestes mal i fetes dormien tranquils penjant-se medalles i condecoracions.

No em refereixo solament al passat. Actualment trobem inhumnes la invasió de l’ Iraq, la constant sangonera de jueus i palestins i les guerres trivial d’Àfrica.

No és indignant que una genteta tingui seqüestrada una senyora (Íngrid Betancourt) durant cinc anys i els organismes internacionals de les altes instancies facin els ulls grossos i que el països que són tan rics tolerin la fam que colpeja l’ Àfrica?

Tinc motius suficients per donar-me de baixa d’aquesta conxorxa que es diu humanitat. I m’afiliaria, de bon grau, a la raça equina o asnal. Per tant comunico als meus amics, coneguts i saludats que no trobin estrany que en els propers Tres Tombs que celebrin a la vila em vegin formant part de la desfilada amb uns cascavells lluentíssims.

Rafel Bigorra i Rius

Anuncios

Marta/sentitscomu: Crisis

13 May

Estas ahí?

La llamada conciencia social, la que anhelamos e idolatramos sin ton ni son. Cuando la creemos, nos aferramos para luego olvidarla por el camino. Días  juguetones, prisas sin espera y de nuevo tiempos de cambio. Somos así, alguien lo duda? El tiempo es tan sabio! Vuelve a ponernos de nuevo en el lugar preciso. Que nos pensábamos? La evolución no era esta. Jamás podrá ser esta. Nuevas tecnologías, inteligencia artificial, bioingeniería… sí, pero con el ser humano no se juega. Lo complicado nos atrae, no sabemos parar o no queremos.

Sentimientos encontrados, pensamientos compartidos, momento histórico, cambio climático, globalización. Palabras, palabras solamente juegos de palabras a veces tan vacías y desnudas! Retomemos otras, como los valores, los principios, el honor, la ética. Esta etapa común, ese punto en el espacio- tiempo hagámoslo más digno. Evolucionemos emocionalmente!

La llamada conciencia social. Sabéis lo que nos cuesta la toma de conciencia individual? Y anhelamos la social! Esta va llegando sí, se hace de rogar… batallando de nuevo por fin asoma. Primero saciar nuestros egos, esos tan primarios e inconscientes, que nos traicionan infinitamente. Las medallas, los halagos,  reconocimientos personales, en ellos creemos hallar la seguridad. Pero igual de necesario es reconocer errores, pedir perdón y crecer. Que sencillo, que simple y cuanta falta nos hace. El ser humano, tantos valientes sin rostro! El poder corrosivo se extiende han sido tiempos de tramas. Resurgir. Volver, con ganas de curar, de parchear agujeros y de empezar de cero.

La llamada conciencia social. La toma de conciencia colectiva, las manifestaciones vuelven nuevamente, es necesario, cambios. Los derechos, esos que nos pertenecen o eso nos pensábamos. Sanidad, educación, el trabajo, nuestra vida, nuestro día a día y el de nuestras familias. Tiempos difíciles. Suelos trémulos.

Vivimos nuestro día a día organizándolo minuciosamente, pero si un día cae una pieza, todo tiembla, todo cae. Sólo entonces volvemos a mirar al lado, y descubrimos al vecino, al amigo, al familiar. Nos vemos reflejados en espejos ajenos. Se nos encoge la tripa y a veces el corazón, pero empieza a asomar, es ella, está ahí y es nuestra, solo nuestra. Nos duele, nos pone en el sitio preciso en medio del universo cambiante, insignificantes, un puntito ridículo en el horizonte. Relativizamos y nos distanciamos por fin de nuestro ombligo.

Hay sociedades más solidarias, otras… muros infranqueables, frías como el mármol. Somos así, nos necesitamos, nos amamos, nos buscamos y agrupamos, sin embargo a veces, nos ahogamos, molestamos o lo que es peor nos ignoramos. Luchas internas que traspasan y van más allá, en las relaciones familiares, laborales y sociales.  En definitiva, el ser humano, una especie más en el planeta, rompecabezas cambiante imposible de completar.

La llamada conciencia social. Homenajes de despedida, póstumos discursos, valores perdidos solo reconocibles en la lejanía. Porque no hablar más con el corazón, mostrar de una vez nuestras miserias y complejos solo así estaremos en paz, comprenderemos mejor al prójimo y nos podremos poner por un instante en su piel. Es posible, es lo que realmente nos ayudaría a avanzar.

Consigna Maig

8 May

Continuem un altre mes amb el tema CRISI.

Aviam si us animeu a participar!

Pescanttresors+crisi

Carmen (Abril)

26 Abr

Quan la rateta presumida anava cap al centre comercial amb la gran moneda que acabava de trobar, es va trobar al banquer del poble.

– Bon dia rateta! On vas tan contenta?

– Bon dia banquer! Vaig al centre comercial perque avui he aconseguit un diners extres i em vull comprar un llacet que em farà irresistible davant qualsevol bon partit.

– Uns diners extres? I te’ls vols gastar? No has pensat en estalviar fent una inversió?

– Una inversió? Invertir a on?

– No sé si te n’has adonat de que amb aquesta moneda ja tens l’entrada per poder comprar-te un pis.

– Un pis? Però si per això calen moltes més monedes i jo no les tinc!

– No et preocupis rateta, des del banc posarem la resta i amb el temps còmodament ja ens ho aniràs tornant. Tu que ets tan maca i alegre, sempre tindràs escaletes que escombrar i monedes per anar retornant el deute. És molt fàcil, ja veuràs.

La rateta va quedar impressionada. Gràcies a aquella troballa es podria comprar un pis! Confosa, va rumiar allò que el banquer li havia proposat. Per una rateta tan presumida comprar el llacet era molt temptador, però potser li convenia més sacrificar-se fent la inversió. Eren molts els missatges que al llarg de la seva vida havia anat rebent i semblava que per primer cop prenien sentit: atrevir-se a pensar en gran per prosperar; planificar el futur; buscar formes d’estalvi; tenir alguna cosa per poder vendre si cal; no deixar passar el tren de les oportunitats;…

I així va ser com la rateta va començar a complicar-se la vida. En el pitjor moment i sense calcular prou bé l’impacte de la seva decisió, va comprar per dues-centes monedes un pis que pocs mesos després en valia només cent i pel que, sumant els interessos del préstec, haurà d’acabar pagant-ne tres-centes. De retruc, en passar a tenir la condició de propietària, va començar a suportar uns impostos cada cop més importans i a atendre noves despeses per la conservació del pis.

Davant tot plegat, aviat se’n va adonar de que no li quedava altra que renunciar de per vida a comprar-se el llaç i aguantar-ho tot per tal de no perdre la feina que li havia de permetre fer front a tantes obligacions.

Ara el banc guanya més monedes, el país té treballadors més submissos i l’Estat pot reclamar més impostos. Tots hi guanyen…. menys la rateta.

 

 

Isabel (Abril)

5 Abr
Es una cuestión de supervivencia, de legítima defensa.
Somos un clan, unido y solidario. ¿Por qué motivo una nueva legalidad ha de ser sinónimo de nuestra desaparición?
No os equivoqueis, nosotros seguimos porque sin nosotros, vosotros no sois nada.
Sois sólo un objeto que hay que dominar. Un pelotón sin resistencia a merced de las órdenes de quienes ofrecen un discurso que os proteja.
Sois vosotros quienes no teneis madurez para encontrar el verdadero sentido a vuestra vida.
Solo pensais en la sociedad como un lugar del que se obtienen cosas, alimentamos vuestra vida cómoda, aunque no tenga sentido.
Nos culpais por ser opresores y alineantes, pero sólo os exigimos sumisión en nombre de la eficiencia del conjunto
En el Islam se dice que hace falta sacrificar dos tercios de un pueblo para salvar una parte sana. Nosotros aplicamos esta ley tan antigua como los árabes.
¿Y os indignais por qué hay 6 millones de parados y 125.000 familias con hipotecas ejecutadas? Nos decís que la pobreza ha llegado a los niños. No nos lo creemos y en todo caso los responsables son los padres de esta desgracia. Se habla de mártires. Es completamente normal torturar para salvar a la población que todavía nos son fieles.
Los indignados no son más que terroristas que quieren que durmamos en el depósito de cadáveres.
Entre nosotros hemos establecido vínculos de sangre y cada dia somos más poderosos.

Consigna Abril

3 Abr

Recollint proposta de la Susana, aquest mes hem de redactar contes o relats breus amb la crisi com a tema de fons.

Crisi

Mariona

28 Mar

Adéu a Stéphane Hessel

Ahir ens vam despertar amb la trista notícia de la mort de Stéphane Hessel, franco-alemany,resistent, polític, pensador, escriptor, poeta i diplomàtic que va participar en la redacció de la Declaració del Drets humans. Home lliure de la seva paraula i de la seva vida,de semblant tranquil, afable i reposat que no refusava cap entrevista per donar-nos lliçons de vida i que ens deixa una ploma plena d´ alternatives per un món millor.

Diu en una entrevista al País al 29 de maig de 2011 quan li pregunten si és un héroe:

Un héroe! [Risas] Le cuento algo: Cuando me detuvieron cogí un trozo de papel y escribí un soneto de Shakespeare que sabía de memoria: “No longer morn for me when I am dead…”. Como diciendo, si me fusilan mañana, que mi esposa sepa que no quiero luto, sino que sea feliz. Ridículo, esto siempre resulta ridículo.

-Es una manera noble de enfrentarse a la muerte. La vida está llena de ironías.

Des del cel, Stéphane Hessel, mira amb mi l´ homenatge que el govern francès t´ ha volgut rendir i possiblement diràs que ha sigut la teva última ironia.

La televisió francesa France 2 ha retransmet la cerimònia i jo asseguda al teu costat amb una manteta als genolls i un got d´ aigua a la tauleta l´ he seguit:

La Cour d´honneur  des Invalides s´ ha vestit de dol. Les columnes que la contemplen deixen caure una llagrimeta  al veure entrar el fèretre sostingut per dotze militars amb les botes lluents i impecablement vestits per l´ ocasió. L´ han col·locat al mig del pati cobert per un elegant drapeau français (bandera francesa) bleu, blanc,rouge.

La marxa fúnebre de Handel afegeix solemnitat a l´ acte presidit pel cap del govern francès, amb la presencia de personalitats i de la seva família, de peu i en renglera:la seva vídua amb mocador de quadres vermells i un abric negre de pell de conill, la seva filla agafada del bracet de la seva mare, amb un fulard color mostassa, un anorac del Decatlon, els seus fills correctament vestits i els nets que tampoc volen saber res d´ aquell protocol que imposa l´ acte. Un amb rastas que li arriben a les espatlles, una altre amb pantalons amples de color groc, un altre amb jaqueta de cuir i estètica punk.

També he de dir que els ministres francesos també s’han saltat el protocol de solemnitat. La ministra de justícia va amb un jersei vermell arrapat al cos i un abric beix que sembla que li han deixat perquè li penja de tot arreu. I és que sembla que el difunt els hagi dit a cau d´ orella que aquella cerimònia no és per ell, que ell vol un món just,que no és possible un món en què uns ho tenen tot i els altres no tenen res. Que els fast i la pompa no van amb ell, que no vol saber res d’aquella cúpula daurada que presideix  el monument que acollia els militars malats, ni dels galons, ni de les medalles. Hagués preferit estar envoltat per  la gent del poble, la que surt del no res, la gent que lluita perquè tothom tingui un tros de pa i un sostre a on viure.

Amb aquell  “Indignez-vous” ens va demostrar que hi ha altres vies per crear benestar social, va remoure les consciencies contra la indiferència, la corrupció, la injustícia, el malbaratament. El moviment social inspirat en ell es va estendre per tot Europa i va arribar a casa nostra amb el nom del “Moviment del 15M”.

La glamorosa i elegant Carole Bouquet amb aire seriós i emocionat, ha volgut rendir-li un homenatge ben merescut  sota una carpa blanca improvisada a causa del mal temps i de la pluja que sovinteja a París.

Al costat del seu amic difunt i al mig del pati, li diu:

-Stéphane pour vous, un poème d´Apollinaire que vous aimez tant (Stéphane per vostè un poeme d´Apollinaire que tan li agrada):”La jolie rousse”

L´ acte senzill però molt emotiu acaba amb un discurs formal que possiblement no hagués agradat al nostra apreciat Stéphane Hessel i amb  l´ himne dels partisans seguit de la Marseillaise que li diu: “Allons enfants de la patrie le jour de gloire est arrivé…” per tu, Stéphane Hessel, també el teu dia de gloria tan merescut ha arribat.

Stéphane Hessel, què t´ han semblat tots aquests honors?. T´ esperaves aquesta última ironia del destí?

Adéu Stéphane Hessel. Gràcies per haver-nos feu l´ ullet dient-nos que hem de crear una altra societat més justa.

Un gest de tendresa i d´ agraïment es dibuixa en els meus llavis.

Mariona Bigorra