Archivo | MARÇ RSS feed for this section

Marta/sentitscomu. Inspirat en Març

25 Mar

Deixant de banda la empremta genètica – inqüestionable- la realitat de cadasqun de nosaltres, el nostre dia a dia, la gent que ens envolta va moldejant la nostra persona com un artista va esculpint la seva obra. A cops de cisell donem consistència o rebutgem mil i un estimuls, emocions, pensaments… Anem consolidant una anomenada personalitat en aparença palpable, finita, definida, quasi indestructible pero aquest reflex tan sòlit i segur alhora actua com un mag trampòs que en determinades ocasions límit (canvis vitals, socio-econòmics, circunstancials) ens submergeix en un núvol d incerteses i fragilitats sense deixar-nos veure dins el nostre mirall particular o fins i tot, no som ja reconeguts pels altres. No som més –ni menys- que un réflex. Un munt de conexions, de precisions o imprecisions milimètriques sensibles que ens otorguen un bon punt de misteri.

Anuncios

Carme. Seguint la consigna de Març

17 Mar

Quantes ximpleries van dir els diaris! No va ser per odi, ni per venjança, va ser pura responsabilitat. Legítima defensa enfront d’una situació injusta que ens envaïa de desgràcies.

No ho vaig fer per mi, perque per mi ja era tard. Volia evitar nous sofriments. Em vaig prestar a fer la feina bruta per a una pila de covards que, si bé dins seu es van sentir molt alleujats, van fingir desaprovar-ho, dient que en cap cas cal fer-ho i que és pecat.

Però així és com ha avançat sempre el món, amb insensats aïllats que, com jo, han sabut sostreure’s d’aquesta consciència paralitzant de bon cristià i, sense resignar-se, han estat disposats a acabar amb els abusos fins i tot tacant-se l’ànima.

Davant les bèsties inhumanes no serveixen les paraules. Vaig fer el pas. Públicament ningú m’ho agrairà, però vaig netejar l’escòria abans que continués avançant.

Isabel

10 Mar

Era un home aparentment plàcid i pacífic.

Tenia cinc escopetes de diferents calibres totes greixades i brunyides i exposades en una armeria al menjador com mortífers obres d’art. L’ar-senal tenis l’atractiu suplementari de ser profundament masculí, fins i tot les seves inclinacions assessines.

Feia un any que esperava aquest dia. Eren les set del matí d’el diumenge. Com si fos un ritual es vestí sense pressa. Pantalons de combat, armilla amb butxaques de cremallera, botes de canya alta de les que  fan servir els mercenaris i gorra de camuflatge. Amb fascinació trià una Ruger 44 Magnum amb mira electrónica.

Va sortí de casa i al cap de poca estona deixà la furgoneta i s’internà al bosc.

Estava impacient per començar la feina, com un gos després de passar-si mesos tencat a la gossera l’embogia el fet d’estar lliure i les olors del bosc.

Finalment el va escoltà. Aquell cruixit entre les mates era una tentació massa forta. Va apuntar i disparà. Arribaren uns crits terribles que no semblaven humans. S’acostà a la seva víctima. Els ulls entalats, el coll trencat i la sang que brollava del orifici produït pel tret precís.

L’arrossagà fins la caixa de la furgoneta, el carregà dintre i va tornar a casa.

Ja se li feia la boca aigua pensant amb l’hora de sopar. La seva dona cuinaria per ell aquell porc senglar amb herbes i mostassa. El suc fet de vi negre i espessit amb la sang. Una delicia.

Maria

5 Mar

Aquella opressió al pit no el deixava respirar i en la foscor notava les mans humides, fredes, enganxoses. L’ofec l’obligava a obrir la boca buscant l’aire que no trobava. El silenci de la nit apaivagava la seva excitació alhora que l’embolcallava de por. Havia d’arribar al camí que portava a la carretera on havia deixat la bicicleta entre uns matolls.

Mai més tornaria a sentir el gruny d’aquell porc que escanyava els pobres treballadors de la fàbrica i abusava de les seves dones. Mai més, aquell encarregat que llepava el cul de l’amo i feia el fatxenda entre els telers, lluiria les seves dents d’or enmig de les boques desdentegades i afamades dels treballadors.

Sabia que, a partir d’aquell moment, hauria de viure lluny, que passaria fred i gana i, sobretot, enyoraria els seus. Va pedalar hores i hores mentre la nit el va protegir. Va dormir arraulit enmig del bosc en fer-se de dia i va menjar el què havia aplegat del rebost i duia al sarró.

Aquí ajudava a menar les vaques, allà dallava l’herba d’un camp. Aquí dormia en una pallissa, allà menjava de la matança del porc. Sempre amb l’angúnia al cos, sempre fugint, sempre mirant enrere. Una cosa el tranquil·litzava: havia mort la bèstia que havia portat la por a la fàbrica i trencat la pau de la rodalia.

Comença Març

1 Mar

Hem canviat de mes i per tant toca tema nou. Febrer no és que hagi tingut massa èxit, però provarem sort amb un tema ben diferent, aviam què passa.

Pel mes de Març, seguint la proposta de la Marta Llimona, el tema és: Com és o com viu algú amb un passat tacat de sang per uns ideals. 

sang